Tres paraules.

Estic escrivint a la taula del menjador, és diumenge per la tarda,  plou,  pluja de primavera, és primavera.  El sol entra i surt per la porta que dóna a la terrassa com un convidat inquiet.  La terrassa està plena de flors.  Les flors son roses, vermelles, grogues. Hi ha margarides, pensaments, geranis, narcisos, menta, romaní, alfàbrega, sàlvia. Un petit tros de paradís en vint metres de jardí urbà. Comença a pondre’s el sol, la pluja continua  i penso que no hi ha millor programa per a un diumenge.

Tinc un manyoc de idees al cap, vull dir tantes coses perquè veig que hi ha tantes coses sobre les quals normalment no escrivim, però la tele està encesa i m'agradi o no, escolto notícies, escolto i penso. Miro la pluja que toca la finestra i penso en les notícies i la realitat m'engalta les seves penúries rutinàries, la cara més dura del moment.

Puc sortir fugint, deixar d’escoltar i pensar que l'anestèsia de la ficció literària em pot salvar de tanta crisi, però llegeixo i em trobo que darrere d’una literatura que ens va salvar i ens salvarà no només d’aquesta crisi, sinó de les que vindran, van haver-hi moltes altres crisis que van ser retratades per molts i molts escriptors.

Torno a mirar les meves plantes, miro la pila de llibres per llegir i les seves històries per descobrir, i els llegits i les seves històries que ara són meves; penso en tot allò que m'agradaria dir. D'això que m’agradaria escriure i penso que el meu camí ja va fer una recolzada  i que de veritat és hora de fer servir aquesta oportunitat o pretext,  per dir les coses que he de dir, ja sigui només per parlar de les meves flors, de la pluja, del cel de Girona o de les dolentes notícies de la tele. 

Tinc tres paraules amagades a la mà i això ja és tenir molt. No necessito res més. Només les meves tres paraules.