Paisatges interiors

El divendres passat va tenir una tarda de les que dius: “ho deixo tot i me'n vaig a caminar per gaudir d'un preciós moment de tranquil·litat interior”. Ja tenim la primavera a tocar. Ningú ho sabia, però jo vaig sentir el cor bategant a mil. Vaig sortir de casa cap a les sis, vaig agafar el carrer Nou. La gent pujava i baixava, alguns amb molta pressa, d'altres amb la calma de qui no té res d'especial per a fer, com jo:

-Este hombre, el que va caminando con el bolso, seguro va enfadado, quizás piensa que de verdad esta vez su mujer lo reñirá por llegar una hora y media tarde, quizás le pondrá cara de pocos amigos y se irá a dormir rápido con la novela que está leyendo y le dejará la ropa en la lavadora sin extender. Esta noche seguro duerme sin el “bona nit” de costumbre. Hacer esperar a una mujer no es nunca una buena idea.

Vaig pujar carrer amunt, volia pujar a les muralles, em venia de gust veure el capvespre des de la torre de la universitat. Vaig passar per sota les voltes de davant de l'ajuntament:

-No me gusta el olor del tabaco, lo huelo de estos chicos sentados en el café. ¡Apestan! Gracias al cielo por no tener más este vicio. No me gustan, me he convertido en una talibana del tabaco, prefiero las mandarinas.

Caminava de pressa. Vaig pujar per Sant Domènec, fins la vora de Pedagogia: -¿Y cómo es que hay tantisimos coches en esta zona?, que horror tener que apretarse contra las murallas para que un coche pueda pasar, es bien cierto eso que dicen que aquí se va hasta al baño en coche. ¿Qué ha pasado con el placer de una caminata tranquila por la ciudad? Camino por piedras caminadas por siglos.

Passo davant de la biblioteca, pujo els esglaons i Girona, il·luminada com sota els reflectors de la tarda opaca de principi de primavera, es mostra magnànima, etèria, murallada: -¿Qué hago aquí, por favor?, la ciudad se deja mirar como presumiendo de primavera. Creo que he dejado de mirarla como turista y quizás como con todas las ciudades que tienen algo que contar, ya le voy descubriendo secretos que se creian solo para residentes. No me engañas más, ya te voy conociendo, ingrata.

Va passar una parella, amb càmera a la mà, semblaven nòrdics, ja ni els vaig mirar, ells sí a mi, potser perquè somreia. Vaig començar a baixar muralla avall, mirant gairebé de front el paisatge horitzontal de la tarda, els meus pensaments s'anaven enlairant en la tarda que ja era gairebé nit. El dia havia acabat com un sospir, i jo continuava caminant ja sense veure el camí.

Vaig arribar a casa pensant el treball sobre la intimitat que hauria d'escriure. Em feia una mica de mal el queixal i el dolor sempre et fa sentir més viu que fins i tot quant et sents feliç. Durant tot el camí vaig anar mirant, imaginat històries obsoletes, pensaments fluids, intricats boscos d'arrels subconscients que ni per més que ho intenti explicar, podria plasmar-los en un paper. Ja ho van intentar fer Joyce i una colla de amics seus i, molts d'altres. Potser va intentar plasmar-lo també Dalí amb formes i colors. Crec que sortir al carrer amb els teus pensaments, és sortir amb l'única intimitat que pots pretendre tenir. No crec que en tinguem cap altra. Les que ens van ensenyar com formes d'intimitat son vulgars intents d'ocultar això evident.

Amb els pensaments, amb aquests diàleg interior pots desafiar a l'espai públic des de l'únic panorama interior del que només tu pots gaudir i no tenir cap por. Ningú pot saber que estàs pensant. Per mi és el millor territori privat que pots tenir. No n'hi ha d'altres.